Logo

Reus, París i Londres. L'aiguardent al segle XVIII

Reus París LondresPocs seran els que no hagin llegit o sentit la frase que encapçala aquest capítol. Malgrat que ha estat repetida fins a la sacietat —mitificadora d’un passat més «esplendorós» i massa sovint utlitzada per un xovinisme de campanar mal entès—, la frase Reus, París i Londres, defineix, metafòricament, el que va significar l’aiguardent per al desenvolupament econòmic de Reus i per a la seva configuració en el futur. L’aiguardent serà la base sobre la qual es desenvoluparà un important comerç que sobrepassarà amb escreix els límits naturals de la ciutat, alhora que fornirà d’un capital que permetrà el desenvolupament de la indústria durant el segle XIX. És en aquests termes que s’expressa l’economista Francesc Cabana quan ens diu que Reus representava el comerç sobre uns productes propis de la comarca i en especial de l’aiguardent, que serà la base de la creació d’uns capitals que es podran aplicar després al procés d’industrialització. Catalunya —o Reus— hauria de fer un monument a l’aiguardent, ja que la seva importància serà fonamental i permetrà la transformació del país.

Foto Reus París LondresDes de finals del segle XVII i al llarg del segle XVIII, el conreu de la vinya esdevindrà progressivament, en detriment dels cereals, el conreu majoritari en tot el Camp i especialment a Reus i el seu entorn. Així, la comarca del Baix Camp, amb la seva capital al capdavant, va ser la que més ràpidament va especialitzar-se en aquest conreu —a Catalunya, només al Maresme, es donarà un desenvolupament superior, el qual tindrà el seu origen en les mateixes causes. En aquest sentit, les xifres que es coneixen són prou eloqüents: en els termes municipals de Reus, Riudecanyes i Riudecols, a mitjan segle XVIII, la vinya representava més del 60% dels conreus; al terme de l’Aleixar més del 50%; als de Cambrils i Riudoms el 50%; a Vilaplana més del 40%, i a Vinyols i Alforja poc més del 30% —només en els municipis de muntanya la vinya tindrà una presència més testimonial. Les raons d’aquesta especialització vitícola cal buscar-les en la creixent demanda de vi i sobretot d’aiguardent en els mercats del nord d’Europa i de les colònies americanes.
Aquest monocultiu va provocar diferents reaccions en els coetanis, a favor com és el cas de Celdoni Vilà a Descripción de mi estimada patria la villa de Reus de l’any 1787: «Tienen mucha variedad de Hertos y Jardines, ya por las abundantes Casas de Campo que la circuyen son de mucho primor, y por su sobre saliente cosecha de vino, que sus Vecinos cogen y encuban todos los años de ochenta mil Cargas de vino, a saber dela villa y Territorio, con otras demàs Partidas». O contràries, com és el cas del valencià Antonio Ponz a Viaje de España de l’any 1785, molt més preocupat davant del monocultiu de la vinya en detriment d’altres conreus i altres activitats econòmiques: «De tal modo se ha variado el cultivo que sólo el que hace el papel es el de las viñas, habiéndose reducido a poco el de los trigos, y aceyte, y aún el beneficio de las lanas (…). Hoy ya no se encuentran las fábricas que nombra el expresado Esteban Cabrera en Alcover, y en Reus, Villas considerables de este Campo. Todo está reducido al comercio de vinos, y aguardiente, de suerte, que Alcover muy rico en el siglo pasado sin este género, y sólo con la industria de sus telares, es hoy miserable con su desdicha fábrica de estameñas. Otra sola dicen que hay en Reus, donde todo se reduce también a vinos, aguardientes, y a muchas tiendas de géneros extranjeros».

Textos de Marc Ferran, Emili Giralt i Montserrat Nadal del llibre Vins i licors de Reus. L'elixir dels déus, editat per Pragma Edicions.