El XX, un segle de canvis

El segle XIX no va tenir un final feliç per a la vinya del nostre entorn. Devastada per la fil·loxera, se li augurava un futur tintat de negre. El nou segle va suposar un gir radical. Paral·lelament a l’arribada de la fil·loxera es va començar a aplicar l’única mesura correctora que es coneixia eficaç, la substitució dels ceps afectats per peus americans i/o híbrids entre aquests i l’originària del país, la vitis vinifera. Però aquesta mesura no va tenir una fàcil implantació. D’entrada, era una solució relativa, perquè els ceps originaris no es salvaven, sinó que eren substituïts per d’altres més resistents a la malura. Per altra banda, calia una inversió important per realitzar la substitució, alhora que el subministrament dels nous peus no era pas ràpid ni en les quantitats desitjades.

Prèviament a aquests problemes n’hi havia d’altres que naixien del desconeixement i de la poca familiaritat que els pagesos tenien dels peus americans. Aquest desconeixement va provocar l’aparició d’un seguit de llegendes negres, la majoria sense fonament, que va fer augmentar la seva desconfiança cap a la solució del problema i, lògicament, accentuaren el seu pessimisme. Així, la rumorologia va començar a escampar falsedats com que el color, la graduació i el sabor dels vins de les diverses comarques s’unificarien, o que els nous peus eren lluny de la longevitat dels peus antics del país.
El procés de substitució no era simple. Perquè tingués èxit calia tenir en compte diversos paràmetres i aplicar tècniques poc o gens utlitzades fins aleshores pels pagesos d’aquí. La diversitat de peus americans era important i la tria que calia fer per trobar el peu més idoni anava en funció de les característiques del terreny i del clima. Per tant, les decisions calia prendre-les amb el recolzament d’un estudi previ, que la majoria de vegades no estava a l’abast dels pagesos. No hi havia marge d’error. Equivocar-se en la tria del peu podia implicar el fracàs total en la reconstitució de la vinya o que se’n retallés significativament la vida útil. El cost elevat de substitució d’una vinya suposava, en la majoria de casos, la impossibilitat econòmica d’una segona oportunitat.
La situació de desgràcia i confusió va provocar —com sovint passa— l’aparició dels que treuen profit de la desgràcia de l’altre, fet pel qual van proliferar els venedors fraudulents i els estafadors que van trobar en el pagès desorientat la víctima idònia, i els van oferir peus americans que no ho eren, que ja eren morts o que estaven contaminats per la malura.
Els problemes dels viticultors no acabaven en la tria del peu més adient. Aquests, sense la intervenció d’empelts produïen un vi insípid per no dir desagradable. D’aquesta manera els pagesos s’hagueren de familiaritzar amb la difícil tècnica de l’empelt —que juntament amb la poda constitueix una de les feines més delicades de la pagesia—, que fins aleshores no els havia calgut dominar.

Textos de Marc Ferran, Emili Giralt i Montserrat Nadal del llibre Vins i licors de Reus. L'elixir dels déus, editat per Pragma Edicions.